12 de gener 2006
Havia passat un dia normal, això
pareixia.
QUIN RIURE!!
NORMAL???? QUIN RIURE!!
PER A QUAN NORMAL????
El treball, les noves
tecnologies, la comunicació personal i impersonal alhora, dinar a casa, els
jocs amb les xiquetes, l’expressió del seu crèixer, uns quants viatges en el
bus, la pluja d’hivern que ens acompanyava al Mediterrani, unes quantes
abraçades, unes quantes importants mirades, alguna conversa llarga, alguna
tendra, alguna confessió, una veu amiga a l’altre costat del telèfon
i...tu, pensant que era un dia normal perquè normal és allò que passa quasi
a diari, això pareixia.
Arriba la nit...ayyy, quina
màgia!!! arriba i mai vé a soles. La lluna s’acompanya de la teua soledat, les
teues reflexions, el teu fred intern que acarones i cuides dins del llit i els
meravellosos cicles de la vida amb la seua escalfor.
Si et parares a pensar podries
pensar, però no vols parar: Per a què treballar-te les incomoditats de la
vida??? Per a què conviure amb la consciència de les teues pors?
PER A QUÈ???
Imagina’t que serveix per a algo
i has de canviar ¿La màgia es transforma en por, la por en bloqueig, el
bloqueig en incomoditat i la incomoditat en canvi? Quina tremolor...canvis ara?
Va a ser que no em venen bé, això... quan ixca de la joventut que ara no
em ve bé pensar ni canviar.
Algú et va dir alguna vegada que
La vida és així,
d’aquella manera i d’aquella altra.
(Deuen portar raó perquè tenen
molta més experiència i et volen més que ningú).
Ells, que et volen més que al món
(enrecorda’t sempre) et varen dir que ...
És la edat, quan
tingues 30, 40 , 50 ...canviaràs.
(No sé quants anys han de passar
però mai la meua edat ha concordat amb el que deuria estar fent en el moment
concret segons l’establert.
Sempre vaig descoordinada.
Com a mínim: Curiós, veritat?)
I tu et veus amb l’obligació de continuar
amb la filera dels que t’estimen? Ets segur que no vols sentir-te diferent?
Recorda: la diferència crea incomoditats al
destí i el destí és escrit. Segur que tinc una vida normal, però deixa’m que ho
dubte perquè em dóna la motivació per alçar-me cada matí amb un somriure.
La comoditat et dóna felicitat?
La felicitat et dóna comoditat?
Les diferències et creuen pors? O les pors,
diferències?
Uyy, i aquestes històries, sense
adonar-te, estan sent reflexionades al teu interior i, curiositats de la vida,
et sorprens pensant, qüestionant-te, llegint entre línies, estimant sense
límits, dibuixant el teu camí i vivint... ets tu. Contracorrent. Pura vida,
pura essència: així són les coses i així tu.
Ara, més que mai , et sents
lliure i tens moltes de les coses que sempre l’has demanat a la vida, als dies
bruixos de Sant Joan, al començament de l’any, a la màgia del principi dels
nous cicles, als desitjos que demanes al bufar els espelmes del pastís del dia del
teu aniversari...
Et tinc a tu i a molts altres.
Em tinc a mi mateixa i el camí, moltes vegades ha sigut difícil, un via-crucis
i què important el resultat: em tinc, per fi, em tinc.
ARA I PER SEMPRE???
Per sempre, mai: Res és etern? A tu t’estime ara, estime la teua labor a ma
vida. A ell també l’estime, la seua feina al passat. I a ella?
A ella l’estime perquè em fa
creure que puc triar. M’emborratxa d’utopies i em tremola l’ànima de felicitat.
LLIBERTAT!!
També estime a una altra perquè
em diu que no sóc com tu. Ni nosaltres com ells.
I també les estime a elles
perquè en les majories ja són prous.
LES MINORIES!!!
Sí, afirme
que estime a moltes més...i què?
Que tu no
m’entens, tu t’ho perds!!
Si no m’entens, també deuràs
estimar a una altra.
I el feed-back de la vida
et farà veure que jo no volia, que sempre he buscat a una altra i no m’ has
volgut escoltar.
Al meu cor hi caben moltes més,
hi ha per a tots.
Per a ...
...la revolució perquè necessita enginyers.
...la lluita perquè em fa inconformista.
...l’inconformisme perquè el conformisme causa
paràlisi cerebral.
I tu, no t’enganyes,
no has trobat el que buscaves perquè mai pararàs de buscar; perquè la vida és
camí i evolució, perquè si et deixes sorprendre cada dia et trobaràs a una
altra amb la qual somies a cada segon...
I mentrestant, entre recerca i
recerca, l’inconformisme crida realitats i et lleva pors: la meua veritat no és
eterna, tampoc els meus pensaments, ni les meues accions, ni et vull més que
ningú perquè molts et volen, ni jo et faig millor l’amor que ningú, ni tu ets
l’únic amant que em faria vibrar, ni només hi ha una flor a primavera que tinga
nom propi, ni el teu melic mereix més que el meu, ni el teu somriure il.lumina
més part de l’univers que el d’ell...
Ara pot ser que sigas l’únic que
m’apropa a l’orgasme de viure, a l’ esbufec incontrolat, a la felicitat de
sentir-me viva...però no, per favor, és més dolç saber que no ets
imprescindible ni l’únic.
Alegra’t per tu, sobretot, per
tu. Li hem dit adèu a la dependència.
Alegra’t per mi. Li hem
dit adéu a les obsessions.
Si no
m’entens, la pilota està a la teua teulada i
Sempre s’ha
dit que “la casa no es comença per la teulà”
(el sabor del
poble. El saber popular).
I continues pensant que la teua
rutina és normal? Que els teus dies són habituals?
Tots els dies són normals segons
el sucre que l’endolça.
I ara et puc dir que el dia
hauria sigut normal per altre, per a mi encara no. He trobat moltes mestresses:
La innocència del teu escriure, la família al treball, el treball de la
família, la tempesta sofocant, els dubtes enfrontats, tindre en front els
dubtes, viure la teua mirada als meus pensaments, conviure amb la teua estima,
poder expresar que et vull a tu, i a tu, i a tu i a moltes altres i a uns
quants més, que sóc viva i lliure, que
l’únic compromís que vaig signar al nàixer era el contracte de viure.
Viure part de ma vida amb tu
m’ha endolçat, m’endolça i m’endolçarà les boires, li donarà llum a la
negativitat, el raciocini entrarà a les meues pròpies il.lusions, el
positivisme s’equilibrarà amb realitats, la dolçor es conjugarà amb l’amargor
de la vida i et necessitaré més dolç; et voldré generós i sensible, amable i
carinyós, preparat i enèrgic, natural i tranquil, nerviós per la teua intuició,
insegur amb l’evolució, amb res clar però amb moltes coses fetes...com sempre
t’has mostrat, com sempre t’he estimat, com sempre tu: diferent però igual.
Raro però normal. Jo et necessitaré per crèixer. Tu pot ser no em necessitaràs
o pot ser, més que mai. De segur, nosaltres necessitarem d’altres fonts per
omplir els buits de la nostra imperfecció humana ...meravellosa característica
que tots estimem; com a altra ninguneada que alguns fem servir com a
base nostra...
La diversitat guanya a la
natura.
A la cuina guanyen els
contrastes de sabors i tastar, i tastar... això, allò ...
Per què els humans sóm l’únic
animal que ens posem tantes barreres a la naturalitat de tastar els diferents
ingredients de la vida??
Per què no dir-li adéu a viure
tot amb normalitat i sentir cada moment com especial ? Per
què no ara i sempre demà?
Ara sóc feliç.
El demà
mai arriba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada