diumenge, 20 de juliol del 2014

Camila i David, fa anys ja molts anys...

Camila i David es coneixeren allà pel 2013...havien passat ja moltes aventures junts i continuaven sense trobar-li sentit lògic a moltes de les coincidències, facilitats, naturalitats del fluir del dia a dia ni del passat de certes històries com el 20/21 d'octubre de 1994 :)...

Semblava que el lligam era de molts, molts anys enrere...els aires rondinaires deien que podria ser kàrmic (ells sabien que també era càrnic).


Camila era una dona carismàtica, atractiva tant intelectual com emocionalment, generava al seu voltant expectació i admiració.  Es dedicava a la política local i, per les seues idees diferents al sistema, continuava en l'oposició, tenia molts i moltes seguidores...i no només de similar ideologia política sinó també de les grans històries sexuals, eròtiques i festives que l'avalaven durant anys. 

David era un nouvingut a la vida pública, anteriorment utilitzava el poble com a ciutat dormitori i les seues relacions eren dels companys de pis, les persones de les tendes i els típics camins per arribar al transport públic. La discreció era una de les seues característiques des de que va deixar els seus orígens: veure, escoltar i ...anar fent, com deien per aquelles terres. Se sentia de pas i l'interés fins l'aparició de Camila era bàsic: qualitat/preu.
Els seus cercles relacionals es trobaven en altres llocs i els considera plens d'absències de judicis de valor: sanes...uhhhhmmm...relacions sanes buides de jutges i jutgesses i plenes de "compartir camí".
Això doncs, de sobte i per sorpresa, David va perdre el seu anonimat i, quan passejava amb Camila pel poble tenia la sensació de ser  company sentimental d'una erudita, d'una famosa, d'una artista popular, de la batllesa, ...difícil d'explicar però, una de les conseqüències bàsiques va ser que la discreció va volar i, simultàniament, les amistats van quedar-se per art de màgia i les "enemistats" romanien per l'encanteri de les bruixes dolentes dels contes...
D'aquella màgia que els envoltava no tothom estava preparat ni volia compartir-la ja que, aparentment, no era del gust de totes i tots els seus seguidors/es: els havien furtat a l'heroïna del seu conte de prínceps i princeses.

Molt graciosament en un poble i en una època (S.XXI) on cap persona creia en les relacions de prínceps salvadors i princeses salvades, on tothom lluitava per la igualtat de gènere i on tothom tenia un artista, una lleona o un tigre dins...com imaginareu, aquest poble estava immers, com la resta del món occidental capitalista neoliberal, en la cultura social del més pur autoengany i del més impur sistema de mancança de valors humans com el respecte i l'amor a l'amor i amb gran importància l'apariència de les lluites, la crítica del sistema i no el sistema de la crítica...
Camila havia estat tocant certs cercles "de dubtosa sensació sana" que, baix el paradigma relacional sa de David, creava distorsions i incomprensió absoluta per part seua. No eren poques les relacions que s'havien trencat o que s'havien modificat i, lògicament, no eren pocs els canvis a assimilar per la constel·lació generada en alguns dels passats que, a saber per què, funcionaven com un esbart de voltors torgos disfressats de belles essències fantasmagòrique i, si més no, impregnades per la droga de la competència i la ràbia.


David, de tant en quant, en cadascuna d'aquestes esquixades, creava un discurs nou després de les neguitoses sensacions d'incomprensió que li suposaven en la seua ànima i, amb el pas del temps (que era ja considerable), començava a visualitzar un futur diferent, un futur amb una localització imaginària i amb certes característiques inusuals o microclimàtiques que no trobava en aquella societat "de tota la vida"...



Aquest futur es dona i es fa real en un context idílic... s'ha generat en base a la humanitat incorporada en la natura, on s'entenen les diferències i aquestes multipliquen de manera exponencial el valor de cadascuna de les persones de la constelació sistèmica d'aquest lloc, els espais de diàleg són això i no gasòfia, on es contempla la bellesa de l'entorn i es treballa per ella, per acaronar-la, protegir-la i sucumbir al seu poder...és un lloc on les persones discuteixen sobre els detalls diversificadors de les paraules enteses per cadascú dels seus components però no fa falta discutir sobre els contingut identificador de les mateixes. Tothom enten què té valor i les relacions són, de veritat, sanes i, per tant: lliures, respectuoses, dignes, complexes per humanes i senzilles per comprensió, per acompanyament, per i amb decisió... tots i totes són un; entre totes fem un nosaltres amb totes les diferències.




I així construeixen un dels seus reptes, un somni més comú (aquest espai entre ells ja ho tenen i ho trien minut rere minut, amb ombres i molta llum), curiosa i acuradament confeccionat de manera artesanal entreteixida per les realitats i les il·lusions tant de Camila com de David  que, mentre s'entrellacen  en el seu bressol d'amor  i s'adormen...


...són conscients que ja fa anys i anys que ho gaudien junts:  bou lliure i vedella en creixement i que, des d'aleshores, es van creuant entre prats verds i fèrtils, entre xarxes de fils de seda que uneixen les seues mirades i generen tapisos de textures suaus, tendres, resistents, olors ancestrals i sentiments viatgers...
..tan poc entesos per molts dels seus contemporanis i que ara, com nou repte, d'aquesta i única vida, s'endisen en el nou viatge de seguir CREANT vida; 
fer-se l'amor i crèixer com aquella dolça vedella i aquell tendre bou: idíl·lic!! 
"conte contat, conte acabat" amb confiança, esperança ...i molts secrets de la màgia!!




dimecres, 16 de juliol del 2014

PER QUÈ PLORES ( a saber de quan està escrit!!!...fa temps i molt!!)

PER QUÈ PLORES??

Hui plou ací, ahir plovia allà;
Hui s’enfonsa la terra, ahir plenava l’aigua els aqüífers;
Hui conreen els feliços llauradors, ahir contaven les pèrdues de la collita;
Hui reconstrueixen el que ahir no tenia solució;
Hui pot ser un bon dia: continua plovent amb mesura;
ahir dubtosament el fou... i demà?? I abans: ahir, fa un mes o un any???

El passat és oblidat. No és important?? Si és important o no, no ho saps; però saps que has oblidat: què, a qui, amb qui, per què, on??... Si fou dolent o no, no és important..........
PER MOLT QUE PASSE , MAI PASSA RES.

Tu continues alçant-te a la mateixa hora,
Desdejunant (tens què desdejunar),
anant a classe o al treball,
mirant notícies i internet,
utilitzant la ment i les mans...

Acabes la feina i ...pot ser et trobes amb
amics i amigues, coneguts, conegudes, família...
temps lliure per compartir, per a il.lusions, per als vicis, les rialles, l’estima...

Il.lusiona’t!!! Imagina-te’l !!! Imagina’t !!!

Res és etern. Pot ser hui et susurra a l’oïda, et fa moixaines, el sents al pit, et xucla ahí i allà, et besa. Pot ser hui heu tornat a ballar aquella dansa, cada vegada diferent que, basada en la continuació rítmica dels vostres propis sospirs composen el musical íntim que us fa tocar el cel. Pot ser hui sí,  Demà ???

TANCA ELS ULLS...hi ha tempesta...la sents?? Hui hi ha tempesta.
És la realitat. La realitat atrona.

DESPERTAAAAAAAAAAA!!!

Hui plou, diluvia i et trobes al carrer. Moltes possibilitats i cap que et plene. Hui plou, cap et plena.

Et lleves les sabates, els mitjons, vols sentir la frescor de la terra i de l’aigua, de la teua terra i de la teua aigua, endinsant-se per cada buit dels teus dits. Primer el gros, després l’índex...i arriba el xicotet per inèrcia de l’anular. Tot mullat. Tot rutlla...la sents?? Sents l’aigua pels teus cabells. Entra. Entra i mulla. Continua baixant i és despullada davant la natura, la immensitat ...i ara un pit, l’envolta. Es rellisca sobre el pit. La  llàgrima d’aigua l’acarona i el bressola... i ara notes l’altre mugró excitat, esplendorós, alegre i combatiu per la humitat d’aquella gota. Respires, cada volta més mullada, cada volta més oblidada del món i tu d’ell...el sents? La roba no hi ets perquè no la sents. Un, dos, tres...respiració lenta i fonda... batega cor, bategaaaa!!!! Ets viva. Ets feliç. Ets el propi món teu. L’únic que és teu.

Hui plou i t’acarona el vent.
         Series nòmada de i amb ell...
                   (series, series...però no hi ets...)
                            i suraries per l’univers, per tu, amb ell, per totes...

                                      INMÒVIL L’ ÀNIMA TEUA. LLIURE EL TEU COR?

Fa dies que plou, ho sabies? I plou ací i allà, allà i ací; ahir i hui, hui i ahir...i fa anys??? QUÈ MÉS DÓNA!!!, MAI PASSA RES, PER MOLT QUE PASSE.

Vola, vola...vola lliure...volaaaa...
cada vegada ets més prop del cel i més i més i puges i ja la notes, ja!!! ...

...la serena frescor del vent, el cotó tendre i suau dels núvols t’abraça, t’estima, et besa ...ho notes?
I tu... continues volant, voles, el cor et batega cada colp més fort, ets plena...creus ser un ésser ple:
t’acarone, t’estimes, ens besem, t’abracen...ets feliç.
Creus ser feliç.


Els terrons de terra t’arriben al turmell, per fi obris els ulls i...DESPERTES.

hui plou,
plou a la teua ànima, al teu cor, als teus ulls... i ahir?
ahir plovia i
abans ahir era un somni el que vivies.... DESPERTES O ET DESPERTEM?

DESPERTA, nineta, DESPERTA!!! Tu a soles, nineta...tu a soles.
DESPERTA!!

Ahir lluitaves, hui ets vençuda
Ahir vivies, hui vius l’ahir
L’ahir mai tornarà i el demà mai arribarà.
Sempre és demà.
Cap somni depèn de tu.
Ets titella al món, titella universal, titella per sempre,
Sempre titella.

DESPERTA!!!!

Hui volies ser la fada màgica dels somnis, la bruixeta encissadora, la més bella dona, la radiant jove,  la sensual amant, la més estimada veu, la font de carícies, d’intimitats i alegries, la millor companyia, la millor companyera, la sexual amant...hui volies, hui voldries... però saps? Hui plou.

QUINA ESTRELA T’IL.LUMINA?
QUINA!!

Ets al carrer, els peus adintrats a terra, soletat amb llàgrimes: PLOU. Llàgrimes d’energia, d’innocència, generositat i bon viure… Llàgrimes de realitat...hui t’alces, soletat; hui t’alces i plou. S’esborren les cicatrius, es tanquen les ferides i volen els somnis...HUI MÉS SOL QUE AHIR , però menys que demà?

MAI PLOU A GUST DE TOTS

I el cor ...pum,PUm, pUm, PUMMMM...a poc a poc, cansada; a poc a poc, marcida en primavera; a poc a poc, canviant els cicles...MAI NORMALs, sempre a l’inrevés o diferent a la resta dels mortals; a poc a poc, més diferències amb tu, amb l’entorn, amb la vida imposada, amb tot. Les trobes i no vols, però diuen que et trobarà la normalitat (pareix ser llei de vida), ho diuen... i mentrestant...et preguntes:


Per a quan un ...      Què vols tu?
                            Un “Estima sense fronteres”?
                            Cicle personal diferent per a cadascú dels individus?
                                               Un Estima lliure?
                                      Una realitat no manipulada?
Originalitat en les diferències?

Per a quan...plourà d’alegria; la soledat estimarà al company, el company respectarà l’altra companyia; el simple s’harà senzill; el senzill, normal; el normal, divertit; el divertit, actiu; l’actiu imprescindible i l’imprescindible, serà la veu del canvi???

PER A QUAN?
PER A QUAN...
un+un=dos
  Dos + dos= família
Un+dos+tres+quatre+ ...= societat social?
Per a quan...
Sumarem forces?

Per a quan...


tu o jo  Serem estimats?
Tu i jo...per a quan?

Jo t’estime
Tu (?) estimes
Ell t’estima
Nosaltres t’estimem
Vosaltres l’estimeu
Ells t’estimen

Per a quan?

Hui plou. El llagrimer explota. El cor bombardeja.
Hui plou, tens fred i tot és més difícil. Tens fred.

Embeurada fins els nassos, pedaleges, pedaleges, peDAleGES, peDALEGES,PEdaLEges...FORT, MÉS FORT...CORRE, CORRE, CORRE!!! VOLAAAAAAAAAAAAA.CRIDA FORT, CRIDA FORTT...MÉS FORTTTT!!! INTENTA’L , CANVIA EL CAMÍ ERRAT!!! CANVIA’L!! CRIDA FORT, NO ET SENC. NO PUC SENTIR-TE. NO CALLES nunca mais, CRIDA!!!!!!!!!!!!   ...I mai no despertes... Sense somnis la bomba que impulsa el nostre esperit, el nostre coret no podria. Amb somnis...quant de feliços podem arribar a ser, quant de feliços farem a l’altre...QUANT!!

Hui ha passat i demà, no serà important el hui;
hui igual que ahir...què més dona!!!! Somnis, mal somnis???? L’important és somiar i no parar.

HUI ÉS HUI I NO DEMÀ.
PER MOLT QUE PASSE...mai passa res.sommia.zzZZZzzzz





Per a quan normal? (2006)

12 de gener 2006


Havia passat un dia normal, això pareixia.

QUIN RIURE!!
NORMAL???? QUIN RIURE!!


PER A QUAN NORMAL????

El treball, les noves tecnologies, la comunicació personal i impersonal alhora, dinar a casa, els jocs amb les xiquetes, l’expressió del seu crèixer, uns quants viatges en el bus, la pluja d’hivern que ens acompanyava al Mediterrani, unes quantes abraçades, unes quantes importants mirades, alguna conversa llarga, alguna tendra, alguna confessió,  una veu amiga a l’altre costat del telèfon i...tu, pensant que era un dia normal perquè normal és allò que passa quasi a diari, això pareixia.

Arriba la nit...ayyy, quina màgia!!! arriba i mai vé a soles. La lluna s’acompanya de la teua soledat, les teues reflexions, el teu fred intern que acarones i cuides dins del llit i els meravellosos cicles de la vida amb la seua escalfor.
Si et parares a pensar podries pensar, però no vols parar: Per a què treballar-te les incomoditats de la vida??? Per a què conviure amb la consciència de les teues pors?
PER A QUÈ???

Imagina’t que serveix per a algo i has de canviar ¿La màgia es transforma en por, la por en bloqueig, el bloqueig en incomoditat i la incomoditat en canvi? Quina tremolor...canvis ara? Va a ser que no em venen bé, això... quan ixca de la joventut que ara no em ve bé pensar ni canviar.


Algú et va dir alguna vegada que
La vida és així, d’aquella manera i d’aquella altra.
(Deuen portar raó perquè tenen molta més experiència i et volen més que ningú).

Ells, que et volen més que al món (enrecorda’t sempre) et varen dir que ...

És la edat, quan tingues 30, 40 , 50 ...canviaràs.

(No sé quants anys han de passar però mai la meua edat ha concordat amb el que deuria estar fent en el moment concret segons l’establert.
Sempre vaig descoordinada.
Com a mínim: Curiós, veritat?)


I tu et veus amb l’obligació de continuar amb la filera dels que t’estimen? Ets segur que no vols sentir-te diferent?

Recorda: la diferència crea incomoditats al destí i el destí és escrit. Segur que tinc una vida normal, però deixa’m que ho dubte perquè em dóna la motivació per alçar-me cada matí amb un somriure.

La comoditat et dóna felicitat? La felicitat et dóna comoditat?
Les diferències et creuen pors? O les pors, diferències?

Uyy, i aquestes històries, sense adonar-te, estan sent reflexionades al teu interior i, curiositats de la vida, et sorprens pensant, qüestionant-te, llegint entre línies, estimant sense límits, dibuixant el teu camí i vivint... ets tu. Contracorrent. Pura vida, pura essència: així són les coses i així tu.

Ara, més que mai , et sents lliure i tens moltes de les coses que sempre l’has demanat a la vida, als dies bruixos de Sant Joan, al començament de l’any, a la màgia del principi dels nous cicles, als desitjos que demanes al bufar els espelmes del pastís del dia del teu aniversari...

Et tinc a tu i a molts altres. Em tinc a mi mateixa i el camí, moltes vegades ha sigut difícil, un via-crucis i què important el resultat: em tinc, per fi, em tinc.
ARA I PER SEMPRE???

Per sempre, mai: Res és etern? A tu t’estime ara, estime la teua labor a ma vida. A ell també l’estime, la seua feina al passat. I a ella?


A ella l’estime perquè em fa creure que puc triar. M’emborratxa d’utopies i em tremola l’ànima de felicitat.
LLIBERTAT!!
També estime a una altra perquè em diu que no sóc com tu. Ni nosaltres com ells.
LA DIFERÈNCIA !!
I també les estime a elles perquè en les majories ja són prous.
LES MINORIES!!!

Sí, afirme que estime a moltes més...i què?
Que tu no m’entens, tu t’ho perds!!

Si no m’entens, també deuràs estimar a una altra.
LA FIDELITAT.
I el feed-back de la vida et farà veure que jo no volia, que sempre he buscat a una altra i no m’ has volgut escoltar.
LA COMUNICACIÓ.

Al meu cor hi caben moltes més, hi ha per a tots.

Per a ...
...la revolució perquè necessita enginyers.
...la lluita perquè em fa inconformista.
...l’inconformisme perquè el conformisme causa paràlisi cerebral.

I  tu, no t’enganyes,  no has trobat el que buscaves perquè mai pararàs de buscar; perquè la vida és camí i evolució, perquè si et deixes sorprendre cada dia et trobaràs a una altra amb la qual somies a cada segon...
LA FELICITAT.

I mentrestant, entre recerca i recerca, l’inconformisme crida realitats i et lleva pors: la meua veritat no és eterna, tampoc els meus pensaments, ni les meues accions, ni et vull més que ningú perquè molts et volen, ni jo et faig millor l’amor que ningú, ni tu ets l’únic amant que em faria vibrar, ni només hi ha una flor a primavera que tinga nom propi, ni el teu melic mereix més que el meu, ni el teu somriure il.lumina més part de l’univers que el d’ell...
Ara pot ser que sigas l’únic que m’apropa a l’orgasme de viure, a l’ esbufec incontrolat, a la felicitat de sentir-me viva...però no, per favor, és més dolç saber que no ets imprescindible ni l’únic.
Alegra’t per tu, sobretot, per tu. Li hem dit adèu a la dependència.
Alegra’t per mi.  Li hem dit adéu a les obsessions.

Si no m’entens, la pilota està a la teua teulada i
Sempre s’ha dit que “la casa no es comença per la teulà”
(el sabor del poble. El saber popular).

I continues pensant que la teua rutina és normal? Que els teus dies són habituals?
Tots els dies són normals segons el sucre que l’endolça.
I ara et puc dir que el dia hauria sigut normal per altre, per a mi encara no. He trobat moltes mestresses: La innocència del teu escriure, la família al treball, el treball de la família, la tempesta sofocant, els dubtes enfrontats, tindre en front els dubtes, viure la teua mirada als meus pensaments, conviure amb la teua estima, poder expresar que et vull a tu,  i a tu, i a tu i a moltes altres i a uns quants més, que sóc viva i lliure, que l’únic compromís que vaig signar al nàixer era el contracte de viure.

Viure part de ma vida amb tu m’ha endolçat, m’endolça i m’endolçarà les boires, li donarà llum a la negativitat, el raciocini entrarà a les meues pròpies il.lusions, el positivisme s’equilibrarà amb realitats, la dolçor es conjugarà amb l’amargor de la vida i et necessitaré més dolç; et voldré generós i sensible, amable i carinyós, preparat i enèrgic, natural i tranquil, nerviós per la teua intuició, insegur amb l’evolució, amb res clar però amb moltes coses fetes...com sempre t’has mostrat, com sempre t’he estimat, com sempre tu: diferent però igual. Raro però normal. Jo et necessitaré per crèixer. Tu pot ser no em necessitaràs o pot ser, més que mai. De segur, nosaltres necessitarem d’altres fonts per omplir els buits de la nostra imperfecció humana ...meravellosa característica que tots estimem; com a altra ninguneada que alguns fem servir com a base nostra...
LA SINCERITAT
La diversitat guanya a la natura. 
A la cuina guanyen els contrastes de sabors i tastar, i tastar... això, allò ...


Per què els humans sóm l’únic animal que ens posem tantes barreres a la naturalitat de tastar els diferents ingredients de la vida??


Per què no dir-li adéu a viure tot   amb  normalitat i sentir cada moment com especial ? Per què no ara i sempre demà?
Ara sóc feliç.
El demà   mai   arriba.