sense faldilla

era un divendres primaveral on la protagronista de l'esdeveniment es sentia feliç perquè havia aconseguit despertar-se moderadament prompte després de la resaca fallera i l'abstèmia de l'època....era feliç!!! va desdejunar, va guardar les coses de treball a la motxilla, es va posar la samarreta, les mitges, les botes, es va abotonar l'abric i va baixar al carrer amb un somriure, feia dies que no apareixia a aquestes hores del matí cap mena de símbol feliç...

carrer fontrodona, entrada a la parada paral·lel per entrar al funicular de Montjuïc on arreplegaria el cotxe per marxar cap a la universitat...

De peu i, amb 6 minuts d'espera per a que aquest vehicle mecànic arrancara, va traure el llibre de la bossa, es va desabotonar l'abric tranquil·lament fins que va notar la mirada incessant de la dona que hi havia al front. La senyora li mirava de cap a cua, de dalt a baix acompanyada d'una cara de sorpresa i/o vergonya. 

- Hi haurà una càmera oculta?- pensaria ella.

La protagonista va mirar a un costat, a un altre...fins que es va mirar ella mateixa: només lluïa les mitges, li faltava la faldilla!!!!!! amb gran sorpresa i avergonyida, va exclamar:

- osti, no duc faldilla!!!!!!!

- NO - va dir contundentment l' alliberada l'observadora d'aquella  imatge!!!

Aquesta pot ser la gran inesada viscuda en els trenta anys viscuts per l'actriu principal de la història, pot ser el principi de la primavera amb diferents connotacions mentals i del moment que està visquent....des d'aquell segon fins hui, s'han fet diferents confabulacions sobre les possibles causes i sobrediferents finals segons el diversos contexts on es podia haver rodat l'escena....

la comèdia de vida primaveral pareix ser que ha donat la seua primera petardada...

sEnYora PIROTèCniCA...POT COMENÇAR LA MASCLETÀ!!!!!!!!!!

PREPARADA, LLISTA...¿¿¿¿¿¿JA????????

carnestoltes al prat

 Un muntatge dels mossos condemna a un pratenc a un any de presó i un mes

Va ser el 17 de juny de 2007 quan el pratenc O.R. va ser aturat per un cordó dels mossos quan es dirigia a participar a una manifestació per la llibertat d'expressió a la pl.Universitat de Barcelona sota el lema "No ens tallareu les ales". 

La manifestació havia estat convocada per diversos col.lectius i moviments social, comptant amb la participació de més d'un miler de persones que només van poder recórrer el trajecte entre la plaça universitat i l'entrada a la Rambla, on van ser aturats i immobilitazats durant hores pels antiavalots. L'únic incident que es va produir el protagonitzaren els mossos d'esquadra amb la detenció del company del Prat abans que s'iniciés la manifestació.

El nostre company, acompanyat d'un altre jove, va passar davant d'un cordó on hi havia un agent al que va denunciar amb anterioritat per agredir-lo i amb el qual ja havia patit una detenció durant un desallotjament al Prat amb el conseqüent judici de faltes. Aquest va avisar als seues companys i es van dirigir directament cap a ell amb actitud agressiva, separant al seu acompanyant mentre el retenien, l'identificaven i el posaven violentament contra la paret. En pocs segons l'escena era contemplada per desenes de testimonis que recriminaven als agents la seva actitud, fet que va comportar que es formés un cordó policial per enretirar-los i que els mossos que retenien al company, el tiressin a terra i l'arroseguessin fora de la visió dels presents. Als pocs minuts se l'endugueren detingut cap a la comissaria de la Zona Franca on va passar la nit i on va sortir amb càrreces i amb una citació sota el braç per un judici de faltes, que en concretar-se finalment l'acusació de la fiscalia dels mossos va derivar en un judici penal, suposadament per agredir a tres dels agents:mossegant-ne un, provocant contusions al braç a un altre i donant un cop de colze al tercer trencant-li dues dents a ambdós extrems de la mandíbula.

Aquesta darrera setmana (setmana darrera de febrer de 2011), després de gairebé quatre anys, el nostre company ha estat condemnat a un any de presó. Li'n demanaven fins a tres i mig. La jutgessa no s'ha atrevit a contradir la versó dels mossos, tot i que ha rebaixat la imputació de les dues dents trencades a una dent ballant i ha imposat la mínima pena de les possibles. De res han servit els testimonis que van veure l'escena i que van declarar desmentint la versió dels mossos, de res han servit les nombroses contradiccions dels agents en el seu testimoni, ni el fet que els dos forenses aportats per l'acusació declaressin que "no van veure la lesió" de les dues dents al·legada. El testimoni dels agents preval davant del de qualsevol persona i la justícia ve determinada per aquest desequilibri. El nostre company ha estat víctima d'un altre muntatge policial i degut a la seva precària situació econòmica és ben possible que no pugui assumir el cost de la sanció i hagi d'ingressara presó, fet que entre tots hem d'impedir com sigui. 

PROU IMPUNITAT POLICIAL, SOLIDARITAT AMB L'ACTIVISTA PRATENC REPRESALIAT! 

(part d'octavilla repartida als ciutadans i ciutadanes del Prat dins de les comparses de carnestoltes del Prat, 2011) 

Més abaix trobareu les fotos d'alguns dels amics i amigues que s'organitzàrem per començar el recolzament a O.R. 

 

El 2 d'abril, calçotada al Prat ...informeu-se!!

com la resta de mortals

...ha començat març ...
6 de març: arriben peterlucho a barcelona, amb alegria, pau i ganes de fer la feina bé...demà anirem a presons a fer un taller d'interpretació...nervis, preguntes, converses i ...tot rutlla, de forma senzilla i molt agradable. Com a mi m'agraden les coses...
7 de març: furtament de la bossa, amb la recuperació del mòbil   i la documentació després de dos trucades( 9 de març i 16 de març: grans dimecres!!) i visites als mossos...alegria i sorpresa, molt agradable!!!
10 de març matí: canvi de plans laborals. HAUREM DE PROJECTAR LLUM I OBRIR POSSIBILITATS
11- 13 de març: màster...especial, un mestre molt especial: cuidadós, interessant, pràctic i teòric...em va captivar!!!
15 de març: canvi de plans amb les pràctiques del màster
17 ...sopar, balls salseros, algunes confesions i...cap a casa
18-20: VALÈNCIA EN FALLES...qui en falles no f........ i, encara que m'ha faltat gran part de la família per disfrutar i algunes de les millors amistat...tornem a casa catalana amb satisfacció i cansament!!!

...i ha començat la primavera, aquella estació que mai s'ha anat en les nostres vides pel carrer de barcelona de poble sec...amunt la primavera!!!
 I, COM DIUEN ALGUNS, AIXÒ PER A QUÈ HO CONTES EN UN BLOG? 
perquè em dona la gana!!! s'ha de tindre alguna justificació o escriure alguna cosa poètica????? doncs, hui ...no, que estic radicaleta ;)

ser madre en prisión, crónica

No puedo dormir, las horas pasan y decido levantarme para calentarme un vaso de leche, cruzo el largo pasillo que separa mi habitación de la cocina. Todo en silencio, puertas cerradas, intento cruzar de puntillas para no despertar a mis compañeras pero, cuando sobrepaso la mitad del pasillo y, estoy a punto de entrar en la cocina, un dolor hace que me detenga y, echando una mano a mi tripa, me doy cuenta de que habían aparecido las inesperadas contracciones. Nermín quería hacerse un pequeño hueco en la sociedad ¡¡Qué pena, me dolía más que ella naciera en esta situación que las pobres contracciones, las cuales, aunque débiles, se hacían notar!!


En esos momentos, paré mi reflexión y empecé a gritar como una loca hasta que una compañera del departamento por fin consiguió escucharme y dar aviso a los amos de las llaves. En poco tiempo pero, para mí no excesivamente rápido, aparecieron por la puerta del fondo del pasillo dos individuos de traje azul con cara de incredulidad los cuales no tardaron mucho en decir: AL TIMBRE SOLO SE LLAMA EN CASOS MUY EXTREMOS.

Por primera vez y, aunque parezca casi increíble, me alegré de su presencia.

Inmediatamente se movilizaron, llamaron a la ambulancia y cómo no, a los mossos d’esquadra que tampoco tardaron en llegar. Enseguida fui trasladada al hospital penitenciario. En el trayecto mis contracciones eran cada vez más seguidas y fuertes.

Mientras me atendían los médicos y, con la mirada continua de los mossos d’esquadra, el momento del parto se acercaba claramente. No me quitaban ojo.

Después de una noche larga y dolorosa, aunque a la vez espectacular por el brillo y resplandor de las estrellas, llegó, por fin, esa tan esperada criatura: Nermín!! En el reloj marcaban las 5.15 horas de la madrugada, era tan hermoso escuchar su llanto y sentir el calor de su piel en mi piel que hacía que la vida se paralizara ya que lo único que importaba era ella. Tenía la piel avellana y bastante pelo negro azabache.

Pasaron varios días y era hora de volver a aquel lugar tan frío que, solo con abrir las puertas, te invadía el vacío. Se acercaba la vuelta a la realidad. A partir de ahora, nuestra realidad. En esos momentos se unían dos sentimientos: la tristeza de vivir donde vivía y la alegría del nacimiento de mi hija.

Mi mente, a la vez, producía un huracán de pensamientos: ¡¡ Qué momento tan especial era tener a mi hija entre los brazos y comenzar una nueva vida!! ¡¡Qué triste a la vez, simplemente ver que tienes dos mossos d’esquadra custodiándome para volver a aquel pasillo tan largo donde todo dio comienzo!!

No todo aquello era tan malo, ahora tenía algo por lo que luchar. Nermín me acompañaba y a la vez me daba fuerza para poder superarlo, por fin la última puerta y ya no podía más, las lágrimas me sucedían sin poder controlar aquella sensación de ahogo.

Ha pasado ya cierto tiempo, muchos meses y Nermín comienza a gatear. Es bonito ver cómo disfruta sin ser consciente de dónde vive…ya han pasado 8 meses y todavía al acostarme, cuando cierro los ojos, me veo en aquel hospital acompañada por mi hija y por aquella mirada incesante que recorría el habitáculo sin poder disimular el ser vista, controlada en cada uno de mis movimientos como si fuese una terrorista y, poco a poco, tomo el sueño intentando olvidar esta imagen con esperanza y energía. Se lo debo a ella. Me lo debo a mí.

Departamento de madres 2011, Wad-Ras, Barcelona

Projecte financiat per l'Obra Social la Caixa

Veu de Dona