' En el amor romántico confluye la gran contradicción de los urbanitas contemporáneos: queremos ser libres y autónomos, pero necesitamos -irremediablemente-el cariño, el afecto y la ayuda de los demás. El ser humano necesita relacionarse sexual y afectivamente con sus semejantes, pero también anhela la libertad.la libertad total, sin embargo, siginfica para las personas la soledad completa.nos mov
emos entre ese miedo a la soledad y la necesidad de relacionarnos sexual y amorosamente, entre el rechazo al compromiso y la mitificación del amor como la solución total al problema de la angustia existencial y el desarraigo del individuo.Hasta el punto que el amor romántico se ha convertido en una utopía posmoderna de carácter emocional, en alianza con la utopía moderna por alcanzar la felicidad y autorrealización'
Aquesta setmana era per celebrar el cercle tancant-se...
del silenci al tacte;
del tacte a la possibilitat
del tancament a l'expectativa
Com la primera vegada...
van ser necessaris només retobar-se a curta distànica, clavar-se la mirada... uns dolços mossos,
unes tendres abraçades i unes quantes dances sincròniques furtives i genuines per trencar la treva
retornant al bucle de la il.lusió impura.
I ara? Farem diferent !!! ;)
música i acció!!! que nos quiten lo bailao !!!!!!!
Tristesa i decepció quan algú ha entrat en el sistema de no valors que ens marca aquesta societat i en nom de l'amor és capaç de col.locar possessius a les persones: "es mío" i ho diuen amb la boca gran, la suposada mirada de seguretat als ulls i apreten les mans.
Tot un compedi per ser medicades pel psiquiatra: només tu ets teua, només tu.
Tristesa i decepció quan, aquelles persones que han escoltat moltes vegades a l'orella, "eres la mujer/el hombre de mi vida" obliden pensar i sentir si l'altre és, de veritat, "l'home o la dona de la seua vida" in eternum i obliden prendre decisions i dir adéu, amb el beneplàcit de la pau i del seu criteri, l'únic potent, senzill i vàlid..." caure en les xarxes de l'oblit"
Massa gent que, cada vegada menys persones, en el nom de l'amor vigilen, assagen, sacsegen i inclús maten perquè algú era seu i, ilògicament, de ningú més...compartir és una acció habitual en la nostra vida per a moltes, fins que arriba "l'amor de la seua vida" i, clar, la desconfiança i inseguretats individuals ocasionen la mancança d'espais de llibertat canviant-les per "l'antiabalot nòvia/o" on tot passa per l'altre: mòbil, correu electrònic...CONTROL, CONTROL, CONTROL ...es fitxa a casa, al treball i s'allunyen de si mateixos en pro de la violència estructural sistèmica de "la cultura del matrimoni". Li diuen "Te quiero" i obtenen el beneplàcit d'un contracte en blanc per fer amb la vida de l'altre el que s'estimen oportú...increible, però cert.
Viure en presó en nom de l'amor, alimentar l'obsessió en nom de l'estima, sentir l'abús de poder i la mancança de llibertat per inseguretats de l'altre, en nom del "no fer-li mal", "és que m'estima" (i tu a ella? i tu a ell? i tu i tu i tuuuuuuuuuuuu!!!!!???) ...la dissonància cognitiva creada i manipulada per aquesta societat on sembla impossible ser feliç sense tenir a algun al nostre servei... i on el surrealisme arriba a "matar porque era mía, era mío" de la que, segurament, anava morint en vida en nom d'un sentiment gran, profund, humild, màgic i desitjable en tot arreu. REEDUCACIÓ VITAL JA!!
NO ÉS AMOR...tal vegada és bogeria, malaltia, obsessió, inseguretat, incomprensió, venjança, submissió, falta de criteri, deshumanització...l'amor es comparteix, es respira, et dona llibertat, benestar, trenca cadenes i dona ales.
hipocresia, massa dosis d'hipocresia Les persones no som de ningú i l'estima en cadascuna de les nostres relacions hauria de ser un ingredient bàsic, una necessitat per ser complets i lliures (volem més cadenes encara que les que marca el sistema classista dominant???? No m'ho puc creure!!!!)
Hui ha sigut un dia "regal" i vull compartir-lo amb vosaltres...estic en shock, per tant, no eixirà cap cosa poètica ni fantàsticament escrita però necessite vomitar-lo, vaja...en la meua línia, com sempre faig...paper en blanc i a vomitar ( després d'escriure i ordenar una miqueta el cap...segur que puc començar a estudiar concentrant-me):
Hui el dia començava molt bé perquè hi havia un gran objectiu: retrobar-me amb les dones de presó i disfrutar d'elles mentres manu chao i la troba kung-fú ens deleitaven...aquesta retrobada, a més, tenia un altre objectiu...aquest objectiu té nom de dona jove, una dona amb massa patiment en la seua vida i que, curiosament, a mi em tocava el cor i l'ànima quan treballava allà...en els seus últims mesos ha patit encara més de l'esperable la violència física, ha plorat molt, s'ha sentit molt acorralada i ha tornat a caure en la manera incorrecta de lluitar: la baralla...entrant en un cercle de violència inimaginable per a les persones de a peu que, encara que estem documentades, mai hem patit cap cosa similar (menys mal!!!)...Ella era l'objectiu principal de tornar al lloc entre reixes, ella i la seua mirada perduda, ella .... ella que necessitava parlar i plorar amb confiança, que està sola davant de tot el seu passat i front al seu futur (tal vegada entre reixes per sempre), ella que em persegueix algunes nits per buscar una estratègia de tornar a veure-la i abraçar-la...ella ha sigut el primer regal del dia (tenia tantes ganes d'axuxar-laaaaaaaaaaaaaa, tantesssssssssss).
Ha sigut la primera persona del dia que m'ha deixat un espai de diàleg molt desitjat, molttttttttttttttt.
Després han vingut les rises, els balls, la diversió i el bon rotllo en el concert: gran manu chao i grans els troberos kungfunians que han vingut...GRANSSSSSSSSSSSS!!! i grans les dones donant tot el seu agraïment amb fets, on sobren les paraules....I, seguidament, viure el luxe de parlar amb els artistes entre birres i a menys d'un metre de distància. Sí, bones converses i bones reflexions amb un somriure de complicitat darrere de cadascuna de les paraules. Som moltes i molts en un camí diferent: hi ha esperança ;)
I, sí, amb aquest subidón subidónnnnnnnnnnnn d'adrenalina, amb aquesta intensitat que em caracteritza on els dies si poden tindre 5 coses bones o 10 aprenentatges, millor que 4 o 9, respectivament...m'he anat a soles davant del perill, davant de la porta sense tancar que tinc o tenia, davant del perill al neguiteig, davant del bloqueig emocional, davant dels meus propis límits........i síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!! m'han donat l'oportunitat de parlar de nouuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, DE TENIR LA SEGÜENT CONVERSA SIGNIFICATIVA DEL DIA, sense mirades morboses, sense espectacles, sense res més que UN BON BLOQUEIG, UNA BONA MANERA DE COMENÇAR LA CONVERSA I DEIXAR-SE FLUIR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! No sé si existeixen paraules per transmetre l'alleugerament que ara mateixa senc però ha de ser paregut a un ocell quan vola per primera vegada......HUI ESTÀ SENT UN REGAL, UNA BONA RECOMPENSA A TEMPS PASSATS I VULL CRIDAR D'ALEGRIA, VOTAR D'EMOCIÓ, DONAR BESOTS I ABRAÇOS, DE PLORAR I NETEJAR-ME I ...DIR QUE ESTIC FELIÇ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! AMIGUES I AMICS.............ESTIC FELIÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇÇ !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
I, encara hi ha més...que aquesta nit he quedat amb una amiga i, a banda de taladrar-li amb el dia, és un plaer assegurat estar amb ella...QUÈ T'HA PAREGUT, CANUT???????????
OLEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE, OLEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE I OLEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
IMAGINEU-SE A UNA BOJA AMB ELS BRAÇOS I EL COR OBERT DIENT AMB LA BOCA MOLT GRAN: GRÀCIESSSSSSSSSSSSSSSSS PER L'AIRE NET DE HUI !!!!!!!!!
US ESTIMEEEEEEEEEEE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
per manu chao, pel seu bon fer i la seua humilitat ...caminant...
per els troba kung-kú...què cracks!! música amb potes, música i vida!!!!!!!!!!
No em preguntes que et diré (directa, i no ho saps)
el que encara no vols escoltar ( i no vull dir-te)
pas a pas (respecta, tot té el seu ritme)
deixa'm disfrutar de la sorpresa (havia perdut l'esperança)
de la persona interessant (i ratllat...no és el moment: TARA)
del boig agobiat (disciplina, històric, futur projectat: marxaràs, també marxaràs)
dels deliris col.lectius (quin plaer!!)
i dels somnis a l'imaginari social (pel canvi)
enlluerna'm amb l'home criat (sí, és possible...no hi ha dos sense tres)
pensat i fet (deixa'm descobrir-lo, és prompte)
crític i divertit (sí, i et falta alliberar-te...imagina't)
has vingut en la desesperança (ayyyy!!!! TRAUMA)
i tens un sentit ( o almenys, jo ho trobe)
encara no ho saps, però tens curiosetat....(esperança sense bucles)
amb això em basta ara (i necessite viure'l i descansar)
la resta...està per arribar (com tot)
deliriums trémens (no serà per l'alcohol, company, aquesta intoxicació vital)
Y ya que me preguntas te diré
que sé lo que es tener catorce años y estar muerto, lobo de mar anclado en la ciudad, cansado de olvidar una mujer en cada puerto.
Impúdico animal sin pedigrí, adicto al elixir del corazón de la botellas, misógino aprendiz de seductor que canta rock and roll para exigirle a las estellas: ojos que aprendan a mirar, labios que quemen, sabios que enseñen a besar, delirium tremens.
Hijos de la necesidad, lluvia de semen, maltrátame por caridad, delirium tremens.
Y ya que insistes déjame añadir que sé lo que es dormir desnudo, en cana y esposado, a la intemperie de la multitud clavado en una cruz con un ladrón a cada lado, viajando del jamás al qué sé yo, como un Indiana Jones por los suburbios de la luna, conserje de la Torre de Babel rapsoda de burdel que busca en todas y en ninguna ojos que aprendan a mirar, labios que quemen, sabios que enseñen a besar, delirium tremens. Maltratame por caridad, lluvia de semen, øen qué otros brazos hallarás delirum tremens? Telarañas en la ropa, tigres en el balcón, alacranes en la boca miedo en el corazón. maldito seas, Satanás, quítate el antifaz, en ese espejo no cabemos los dos. ojos que aprendan a mirar, labios que quemen, hijos de la necesidad delirium tremens. Sabios que enseñen a besar, lluvia de semen, en qué otros brazos hallarás delirium tremens? Delirium tremens. Ya me sé todos los cuentos, rechacé los sacramentos, renegué del Viejo Bob. Vagué por cientos de ciudades, me conocen en los bares, pero no saben quién soy. Hay un palacio en el infierno construido sobre el fuego donde reina el rey de los que temen. Cae rodando un niño por las escaleras del delirium tremens. Un dos tremens Delirium tremens.
Estigueres a punt d'arravasar-me la desesperació amb un abraç
A punt de votar-te les regles de la disciplina i el context
l'impuls i sospir congelat per segons,
van ser segons, només segons...pumpumpum
ho sentires i et cremares...només segons
fa dies que vas cremant-te
"no pots"
"parón" i compte enrere...
l'afecte sense tacte
la mirada sense paraules
i les paraules sense conseqüències
el desig de la tendresa baix el compromís de coherència
l'abraç a la gateta davant l'espècie en perill
"no podràs"
pot ser ho necessites i t'ho preguntes alguns milisegons al dia
extinció de possibilitats iso facto
i et cremes i respires i calcules i continues...
són superables segons i minuts del dia
ets llest, inclús prou complet
deleitar-me és l'errada
i la tendresa et guanya, curiosament, et guanya
et remou i...pares!!!
i, sí, vols somiar encara que fa dies que no ho fas
vols l'abraç unes quantes vegades al dia (ella és massa lluny)
i somiar abraçat, amb descans emocional
i ho necessites però no reflexionaràs més enllà,
ment clara in corpore sana.
preciosa congelació d'impuls...
meravella de vida !!!
i, amb el regal, em quede
i parla'm que m'encissa
i mira'm que m'encandila
i no m'abraces, que "em congelaries"
amb el regal, em quede
no em toques, em desfaria
i amb el regal, em quede...
Después de un tiempo Uno aprende la sutil diferencia Entre sostener una mano Y encadenar un alma Y uno aprende Que el amor no significa acostarse Y una compañía no significa seguridad Y uno empieza a aprender… Que los besos no son contratos Y los regalos no son promesas Y uno empieza a aceptar sus derrotas Con la cabeza en alto y los ojos abiertos Y uno aprende a construir Todos sus caminos en el hoy Porque el terreno de mañana Es demasiado inseguro para planes… Y los futuros tienen una forma De caerse en la mitad. Y después de un tiempo Uno aprende que si es demasiado Hasta el calorcito del sol quema. Así que uno planta su propio jardín Y decora su propia alma En lugar de esperar a que alguien le traiga flores. Y uno aprende que realmente puede aguantar, Que uno realmente es fuerte, Que uno realmente vale, Y uno aprende y aprende… Y con cada día uno aprende.
Gran descobriment del dia... Pedro Guerra i Ángel González; Álbum: La palabra en el aire
(Constructivisme pur?? )
MUERTE EN EL OLVIDO
Yo sé que existo porque tú me imaginas. Soy alto porque tú me crees alto, y limpio porque tú me miras con buenos ojos, con mirada limpia. Tu pensamiento me hace inteligente, y en tu sencilla ternura, yo soy también sencillo y bondadoso. Pero si tú me olvidas quedaré muerto sin que nadie lo sepa. Verán viva mi carne, pero será otro hombre —oscuro, torpe, malo— el que la habita...
Barcelona olorava a festa, la festa no només dels olors si no també dels colors i les paraules (a banda d'olorar al consum per oci i diversió en nom de l'amor o la literatura)...
els carrers es vesteixen de groc i roig, s'escolta el rebombori dels milers de persones comunicant-se sense parar ni els peus ni la llengua...carrer rere carrer, roses i més roses, art floral i literari, persona rere persona, amunt avall...el llibre de la reina junt al costat de la sartòrius (paradoxa curiosa), els de "si tu em dius vine, vindré...però PER FAVOR, demana'm que vinguI", els dels viatges espirituals i físics, els partits polítics amb el seu estandart i enganxines divertides com l'elefant republicà, l'esdevenir de la gent, castellers en ple passeig de gràcia i personatges de la cosmopolita capital: el "gayxample" amb la seua flor, cada burguesa amb les bosses de zara (on estan els llibres, senyora??), cada iaia amb la rosa més engalanada que ha trobat, cada infant amb el seu globus roig i amb forma de cor...cada persona amb la seua història però totes visquem Sant Jordi....al tercer any, ha vingut la vençuda i he sigut una d'aquestes persones atenta als llibres, amb dolor de peus i,sí, tornant a casa amb llibres, la rosa "vermella" i feliç...
Què passaria si al País Valencià ens retrobarem amb una diada tant estimada com aquesta? Com seria el somni d'aquesta nostra terreta??
PROPIETATS DE LA PENA Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això son banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sino s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.
Vicent Andrés Estellés...un dels amoss!!!!
Santa Lluita....retrobar els orígens, retrobar la identitat??
Mai es podrà amb un poble unit, alegre i combatiu???
Era una nit de primavera on el cap bategava a mil per hora,
diluvia a la ciutat que em va veure nàixer i crèixer
i el meu ésser buscava calma, alguna sorpresa no massa agradable em tenia una miqueta trista i l'aire em vindria molt bé en companyia d'algun bon amic...
fugia cap a la calma i l'atur dels pensaments
encara no sabia que les sorpreses podríem tildar-se d'un altre color aquella nit
amb la innocència característica i la tempesta pressionant els vidres del cotxe
vaig arribar a l'idílica pau
algunes converses adereçades amb diferents licors de vida
saciaven les nostres rises i proporcionaven aquell calor humà que recercava dins la nit inicialment freda
coneixia les abraçades amoroses de l'amfitrió i la nostra posició fetal ben quadrada
el que desconeixia era el grossor entre el seu camal de nit
ni com el desconcert impulsiu podia llançar-se al buit després d'anys de virginitat entre nosaltres
aquella nit, es va apropar amb la mateixa calma aparent de sempre
era jo qui havia llepat l'afrodisíac de la insensatesa (aquesta sensació ja l'havia viscuda en més ocasions: respira i fes-te la dormida- pensava i repensava)
passaren els cinc minuts d'acoplaments i, curiosament, no era jo l'única en alerta...
- I ara què es fa? - quietaaaaaaaaaa, bitxoooo!!!! Apretava els ulls pel "no toca" i al mateix temps apretava la meua mà sobre la seua, ambdues entrellaçades molt còmodament...
l'alè a l'orella i els cabells seus fregant-me el coll??? PerdonaaaAAAAA????? La sensació "d'així no hi ha qui es dorma estava servida", conta fins deu, s'estimeu, són formes de dir bona nit molt delicades, t'estàs equivocant, no la liessssss...encara que les nostres mans lliscaven cap a una zona més calenta a la vegada que humida, el grossor del camal bategava al meu coxis i els cossos havien començat el ball de l'apropament...a foc lent la refredor nocturna es tornava calfor i els pijames ens sobraven...la incredulitat continua entre nosaltres pareixia la companya que ens acompanyaria durant les següents escenes...delicadesa, llavis, índex allí, boca allà, llepaments, repetició de moviments...la diversió estava servida...microimpulsos, murmuris,mirades,sorpreses...el foc pujava per cuinar un plat mai menjat entre nosaltres...les respostes es donaven, les ereccions es vivien i els fluids s'acompasaven en ritmes respectuosos simultanis als cossos...aquelles zones desconegudes entre nosaltres donaven la benvinguda a l'extrany i els orgasmes vitals serien el postre d'aquella nit tendra cuinada a foc cassolà baix el paraigües de les preguntes que mai tindrien resposta...
si ha sigut així serà perquè no podria ser d'altra manera!!!
i a l'endemà???? un suc de taronja, un sol radiant i la companyia de la complicitat possibiliten la continuació de l'a-normalitat posada en pràctica dels amics de cos i ànima...
curiosament, al vostre lloc, al lloc on jo vaig a beure i alimentar-me d'emocions riques;
han sigut dies feliços, plens de llum i relacions sanes, del Mediterrani que olora a PERSONES amb majúscules,
de les meues parts del cor que batega amb necessitat de moviments,
d'aquests moviments que ens fan sentir que són vius per alguna cosa més que "nàixer, crèixer, reproduïr-nos i morir"
sempre es queda curt en quant a temps i a algunes de vosaltres "no ha sigut possible", encara que arribarà i amb la mateixa energia,
aquella energia calmada per l'amistat i intensa perquè no pot ser d'una altra forma quan hi ha estima...
M'encisseu i, junt amb la família, feu que recorde (torne a passar pel cor) què sóc ara, què he sigut i...m'ajudeu a saber què puc ser demà,
la dinàmica del sistema i la meua comunicació amb el ara i els motius
El resum d'aquesta setmaneta és esplèndid:
La mascletà del primer de març em va deixar arribar a casa a una hora prudent,
els braços oberts i taula parada amb molts ingredients: cossos i caps diferents: uns es fan grans (papis) i altres creixen sense límit (nenes)
després de dinar van arribar els sis ous ecològics acompanyats de dolces retines i diamants en persones...reunió desesperada i final inèdit, final encara per viure i veure ;)
sopar reprogramat a l'alqueria en plena horta i a somiarrrrrrrr...zzzzz
Segon dia de març on repetint la mateixa melodia:
dominant de l'escala: la llibertat,
la tònica: l'amistat
i l'harmonia: el cercle virtuós d'aquells que s'apropàreu al bon sopar i el bon diàleg al Terra... a més: continuem configurant el treball de la trobada i flueix: acumulació de "sís" i sembla fàcil perquè ho és ;), costava acomiadar-se de la nit i tard tornaren a somiar...zzzzzz
Arribem al tercer dia on "alguns resucitaren" i, sí, focs d'artifici a flor de pell...bona nit per tocar terra mentres somies...la nòria puja i el clímax està per arribar però hi ha esperança: no woman, no cry !!!
diumenge, dia de descans, matí de llavor negra, sol incessant del cabanyal, tocs de percussió i somriures amb força, llegint mirades i vivint un nou despertar...paelleta tranqui i vista i viscuda les parts familiars...continues arribant a les metes marcades dels dies....el sol de nit, el pis d'ocupació torna a obrir les portes i ...demà, més!!
dilluns dopada i queixal-cirurgià fan la seua feina ben feta
sisé dia pose cara, plors i cos a la nouvinguda júlia
i al seté dia, tot haguera estat fet amb una personeta pendent ...aquella que pujava i baixava la nòria de la infantessa i adolèscencia amb la ineseta del 5, 6...15,16...anys...arribarà, fixe i amb la mateixa alegria i curiosetat!!
Ara al tren, aquest vehicle que ens apropa i ens allunya a velocitat supersònica...
amb la mateixa celeritat que van els meus somnis i les meues pors,
curiosament,
la ninot de falles ha agafat aire per "preparada-llista-ja!!": vull tornar per quedar-me entre vosaltres...que pareee el trennnnnnnnn o que accelereeeee però, sí, necessite un "complet"...
amigues i amics: gràciessssssssss!!! i fins la següent, siga per quedar-me o no ...
la vida dirà i segur que vol alguna cosa que encara no he descobert
de l'hivern dur a la primavera prometedora, si és amb vosaltres, segur que és més florida
I LLETRA A TROSETS DE AQUEST GENIAL GRUP DE DONES ;)
"Yo no sé lo que me pasa pa la gente de mi casa...
que si guapa, que si lista, que si mu vista...cuándo voy a entrar en razón?
...suspiros en el aire van flotando, que se escapan de las manos
y a la suerte de los vientos voy navegando...
a mi me mueve el aire (bis), me mueve el aire...el aire me mueve a mí...
Cuando voy falta de amores,
lanzo a discrección un guiño,pongo boca piñón y me sobran los cariños..
a mí, a mí, a mí me mueve el aire
No le temo ni al rencor ni a la envidia ni al temor ni a las ganas de dejar de ser quien soy
que me dejen a mi aire que yo sé por dónde voy (bis)
a mí me mueve el aire (repetir)"
Amb tot el plaer, agafat de la pàgina web de Las Migas i la lletreta d'escoltar-la algunes vegades ;)
ohmmmm...fa una setmaneta que torne a estar per les terres del Nord i, com va començar de forma intensa: (hores de viatge, presó a SAKO i lluna plena de l'abundància), pareix ser que el cicle s'havia de tancar dormint, dormint les emocions per trobar una gestió més apropiada de les mateixes (o no).
He dormit per no despertar,
he dormit per somiar,
he dormit per agafar forces
o, tal vegada, he dormit per alçar-me nova,
he dormit la ràbia,
he despertat agridolça, pot ser atrapada, encara que descansada però sense ganes de fer res...
Atrapada al passat més proper,
enganxada a un tu i un vosaltres,
a tu per la protecció, per la seguretat d'un bon fer, pels plaers sense adjectius i per facilitar les complicacions,
al vosaltres per ser "amistats" sense connotacions ja que no la té, per les relacions sanes, l'enteniment, la comprensió...
i a l'altre vosaltres que m'heu ensenyat a no caure, a acompanyar de forma incondicional el meu camí amb respecte davant les incomprensions i amb crítica per continuar creixent endolçada sempre de cotonets d'estima: la família.
Atrapada al què i com de l'ara
enganxada al posar en marxa la màquina productiva sense cap motivació.
Atrapada a un present maquiavèlic que cap mereix,
enganxada a eixir de forma gloriosa i guanyadora, amb força.
Encara que mentrestant...i, en aquest curt termini de temps, t'has enfadat amb els i les ineptes companyes laborals,
amb la incapacitat de dir-te "no i sansacabó"
la necessitat de dormir tranquil.la esperant que les arts marcials del costat acaben,
les ganes de retrobar-te amb el personatge de la casa de nou,
necessitada del moviment i la pau,
cansada de la nina crítica incesant que duc dins...cascarràbies dels nassosss!!!
ara bé...amb propòsits clars per al cicle nou:
" Si t'apropes per marejar, no seràs benvingut/da.
Apropa't per aportar, si no...fuig!! no tens cabuda,
el cupo està cobert. Arribes tard per mamarraxades:
l'ama està cansada i els malsomnis encara els té adormits."
